CONTE : "POR CUATRO ESQUINITAS DE NADA"

Escrito e ilustrado por Jérôme Ruillier

- Cuadradito juega con sus amigos.

- ¡Ring! Es hora de entrar en la casa grande

- ¡Pero Cuadradito no puede entrar! No es redondo como la puerta

- Cuadradito esta triste. Le gustaría mucho entrar en la casa grande. Entonces se alarga, se pone cabeza abajo, se tuerce, se dobla. Pero sigue sin entrar.

- ¡Sé redondo!- le dicen los Redonditos.

- Cuadradito lo intenta con todas sus fuerzas.

- ¡Te lo tienes que creer!- dicen los Redonditos

- Soy redondo, soy redondo, soy redondo….- repite Cuadradito

- ¡Pero no hay nada que hacer!

- ¡Pues te tendremos que cortar las esquinas!- dicen los Redonditos

- ¡Oh, no!- dice Cuadradito-. ¡Me dolería mucho!

- ¿Qué podemos hacer? Cuadradito es diferente. Nunca será redondo.

- Los Redonditos se reúnen en la sala grande

- Hablan durante mucho, mucho tiempo,…

- Hasta que comprenden que no es Cuadradito el que tiene que cambiar

- ¡Es la puerta!

Entonces, recortan cuatro esquinitas, cuatro esquinitas de nada…. Que permitan a Cuadradito entrar en la casa grande….junto a todos los Redonditos.

L'audiovisual del conte és molt bo: 

http://www.youtube.com/watch?v=DBjka_zQBdQ

CONTE: “EL BOSC DE LES DIFERÈNCIES”

També el podeu trobar al youtube:

http://www.youtube.com/watch?v=ENqbWHA3GmQ

i activitats per treballar amb els nens i nenes:

http://www.esplac.cat/vetaqui/recursos_pdf/3_activitats_vetaqui/8_Bosc_diferencies.pdf

 

Dret a una educació i una atenció especials per als

infants amb discapacitats físiques, psíquiques o mental

Elisenda Gol Busquet, Marta Pina Urbano Elisenda Gol Busquet i Marta Pina Urbano,

Mestres del Centre d'Educació Especial Dr. Folch i Camarasa de Barcelona.

EIs infants amb discapacitats tenen dret a gaudir d’atencions específiques i d’una educació i una capacitació adequades a fi d’aconseguir la seva integració social i el seu màxim desenvolupament individual, tant cultural com espiritual (CDI, art. 23).
 

 “EL BOSC DE LES DIFERÈNCIES”

Vet aquí que una vegada, en el bosc de les diferències, molt a la voreta d’una muntanya anomenada la «Muntanya encantada», uns amics, amb moltes ganes d’aprendre, volien anar junts cap a l’escola. Va ser així com la Tortuga, el Cargol, la Llebre, l’Esquirol i el Pardalet es van reunir a l’inici del camí que els duia cap a l’escola. Havien d’arribar dalt de la «Muntanya encantada», i era un llarg camí ple de corbes i de dificultats.
Malgrat que tots tenien moltes ganes d’arribar-hi, el camí els va sorprendre. La Tortuga, que caminava molt a poc a poc, no va poder seguir el ritme dels altres i va arribar quan l’escola ja era tancada. L’Esquirol, bellugadís i juganer com és, saltant d’arbre en arbre i distret amb les pinyes, va sortir del camí i es va perdre. El Pardalet volava tan alt que va perdre de vista els seus amics, es va despistar i, volant volant, va anar a parar al «Llac misteriós». El Cargol, com que tenia tanta por de sortir de la seva closca i de seguir el camí, va estar una estoneta amagadet i després va decidir tornar enrere cap a casa. I la Llebre va anar tan ràpida que, quan va arribar, s’adonà que cap altre dels seus amics no hi era. De sobte es va posar tan trista que va començar a plorar, sense acabar d’entendre per què estava sola. Però, per sort, la Fada de la «Muntanya encantada», en sentir els seus plors, se li apropà tot preguntant-li:
–Per què plores, Llebre?
–És que hi ha un únic camí per anar a l’escola, i, com que tots som diferents, només jo hi he pogut arribar! –digué la Llebre.
La Fada, sorpresa, li va respondre:
–Uix! Això no pot ser, tots els animalets han de poder arribar a l’escola per aprendre moltes coses. Tranquil•la, trobarem una solució!
I va ser així com l’endemà al matí els amics tornaren a trobar-se, i quina va ser la seva sorpresa quan van veure molts camins diferents:
–Que bé! –van dir tots.
Aquell dia, la Tortuga va arribar a l’hora, perquè el seu camí era curtet. L’Esquirol no es va perdre perquè va seguir un camí d’arbres que el guiaven. El Cargol va ser més valent perquè seguia la bonica cançó que la Fada li anava cantant des de la muntanya. I la Llebre duia un picarol penjat del coll, i el so ajudava el Pardalet a no perdre’s.
Què contents que es van posar! Per fi tots havien pogut arribar a l’escola!
Quina alegria!

Cada infant té el dret a disposar dels mitjans adequats a les seves característiques i necessitats per accedir a l’educació. No hi ha d’haver un únic camí, sinó molts i diferents, que s’adaptin als infants i no a la inversa.